dilluns, 18 de febrer de 2013

Continuar un conte de Pere Calders (1r d'ESO A)

La proposta creativa d'avui parteix de Pere Calders. El conte "L'edat d'or" va ser un dels dictats preparats que anem treballant i a partir d'aquest el vam haver d'allargar individualment. El resultat ja va ser increïble, però més sorprenent encara ha estat el súper conte que han fet quan s'han ajuntat per parelles i han fusionat el millor de cada proposta. Us presentem el SÚPER CONTE:


Ell comença a pensar i digué- ja sé on està, a la butxaca.
- No hi és ! Ni a la cartera!! –afegí el Manel.
- Que la memòria no es veu, es porta posada ! – repetí la Immaculada.
- Doncs si la porto posada, on la tinc ?- insistí el Manel.
- A dintre el cap !- repetí la Immaculada.
- Ai Manel ! Cada dia se’t veu més vell- afegí Immaculada.
- Pot estar a casa de la meva mare – exclamà en Manel.
Van anar a buscar-la, la dona estava molt furiosa perquè ella sabia que la portava posada. Quan hi van anar, no van trobar-la, però ell començà a pensar altre cop. Ell recordà que havia anat a casa de la seva germana, van anar a mirar i altre cop la seva dona li va dir:
–M’estic començant a cansar, no veus que la portes posada.
Quan van anar a casa de la seva germana li preguntà:
-Tu has vist la meva memòria?
Ella començà a pensar i digué, crec que la he vist però s’ha anat fa un moment, crec que anava a la botiga de roba.
Van anar a fer el ridícul a una botiga de roba. Els dos, aquesta vegada es van enfadar amb el botiguer perquè els cartells estaven en espanyol i, no ho entenien, aleshores com no ho entenien i el que atenia no els hi feia cas, van decidir passar a un Pla B, que era el pitjor de tots. Com no sabien quina era la
roba de Senyor i la roba de Senyora, es van començar a provar de tot i van muntar-ne una de grossa, al pobre venedor de roba.
Desprès de recórrer tota la ciutat sencera, al final la va poder agafar. Ell li preguntà:
-Que et passa que no vols estar amb mi o que??-
-No es que pensava que m’ havies deixat sol i no volies estar amb mi.
-Jo deixar-te sol, si t’estimo més que a la meva dona.
La dona que estava al costat, va tossir per que s’han tares que estava allà.
La dona digué:
-Ho sento per enfadar-me amb tu sense ningun motiu.
-Tranquil·la ho sento per dir-li que t’estimo més que a tu
Els dos a la vegada van dir:
-Això com si no hagués passat
                        Guillem Castells i Ana Torres (1r d'ESO A)


                                   La veritat és la solució

-Hola !!! – va dir el nen amb mala gana i tirant la seva motxilla al terra.

-Hola reiet meu , com ha anat el dia ? – ve preguntar la mare amb una veu dolça. El nen tot enfadat se'n va cap a la habitació .

-Per què sembla que et surtin foc dels queixals ?? – va dir tota preocupada 

-Tots estant en contra meva : els professors em tenen molta mania i ha sobre els nens es riuen de mi quan responc una pregunta del profe, i quasi em pujo per les parets!!!!!!

-Però alguna cosa has de fer per què et diguin i se'n riguin de tu per què sinó no ho farien, amor meu

-TU TAMBÉ , NO EM VOLS CREURE ; NI EM RECOLZES !!! – va dir encara més enfadat amb les llàgrimes als ulls i mossegant-se el llavi. La mare se'n va cap a la cuina a preparar el sopar .

-És injust!! Al girar-se la mà es topa amb el gerro, i es fa miques

- Què ha estat això?

- Res, res –va dir tot preocupat el nen. Ràpidament el nen agafa les claus i tanca a la mare a la cuina sense que se'n adoni. El noi a corre-cuita arriba a la botiga de la cantonada, que allà vénen ceràmica, i el propietari li comenta:

-Què fas aquí ja tanquem?

-Na ara no que necessito un gerro

-No pot ser! Un altre?

-Sí sisusplau

-Doncs ara els hem venut tots, ara no puc ajudar-te. Es fa un silenci:

-Hauré de dir la veritat? -comenta el nen amb cara de pena

-Em temo que sí. El nen puja a casa tant ràpid com pot i obre la porta de la casa i seguidament de la cuina i li xiuxiueja a la seva mare

-He trencat el gerro...

-Estic orgullosa. Es va fer un silenci d'uns quants instants i el nen tot encuriosit li pregunta:

-He sentit bé?

-Estic orgullosa perquè has sigut sincer i el gerro era una mostra, el autèntic està aquí. El nen espantat de la errada se li col·loca un somriure d’orella a orella.

-El gerro era fals que no t’en recordaves ?

-Per un moment la meva memòria se'n anava.

                             Mar Subirats i Guillem Bermejo (1r d'ESO A)


El misteriós calaix dels mitjons
Ai dona no hi ha qui t’entengui , com vols que la porti posada??- li va respondre ell rient de tort a dret.
Sí que la portes !!! Si no com pots en recordar-te????
Espera ,com la vaig a portar cada dia posada, la única cosa que porto cada dia és la dentadura ,això si que no falla perquè sense la meva dentadura no hi ha qui m’aguanti- va respondre amb tota la serietat del món mentre s’ho rumiava un moment.
-Amb dentadura o sense no hi ha qui t’aguanti cap de suro ,ai homes , no hi ha qui els entengui . Sempre volen tenir raó , i el 99 % del cops no la tenen , però com no se'ls hi pot portar la contraria sempre has de contestar el mateix “ sí,sí” .Sempre que si el futbol, que si la formula 1...- pensava ella amb un somriure ple d'amor.
Rosa , estic preocupat per això faré cartells per tota la ciutat que digui que si la troben truquin al :
606060606
Per favor,que hi deuria troba jo en aquest home, bé seguiré dormin que a mi si que me'n queda de memòria i molta.- Va respondre i va intentar seguí dormint.
Memòria, memòria , On estàs ?? -seguia cridant mentre ningú li feia cas.
-Per molt que cridis no la trobaràs.- va contestar ella amb sinceritat.
-Calla, calla, que ja l'escolto caminant – Va respondre sense perdre la innocència.
- Innocent !!!-Va pensar per dins.
-Ja l’he trobat estava al calaix del mitjons, ja em ve al cap , com que ahir vaig planxar tanta estona al deixar els mitjons em deuria caure -Va respondre amb tota la tranquil·litat.
- Sí que has perdut bé la memòria , tu planxar?? Si no fas ni un ou ferrat. – va acabar fent-li un petó al front al seu marit i li digué bona dia.

Albert López Pol i Berta Nieto Cabezas.

                                      Tot es pot arreglar
El noi està fart per totes les discussions que tenen entre els dos i decideix anar-se'n de casa......
La dona, estava deprimida i no parava de plorar, el trobava a faltar. I fins i tot estava parlant amb el gos!!!
L’home estava a casa de la mare menjant llenties amb xoriço i la mare li preguntà:
-On està la teva dona?
-Ens hem enfadat i m’he anat de casa.
-Què em dius ara? I com és això?
-Perquè no ens enteníem, vull el divorci.....
La seva mare, es va ennuegar amb el xoriço i exclamà:
-Estàs boig nen! Com et vols divorciar ara, amb la crisi que hi ha?
-Clar tu no has estat en aquest dilema! El pare va morir en la Guerra Civil!
Es fa un silenci sepulcral....I la mare comença a plorar pel record del seu Manolo. Ell contesta:
-No et preocupis mare, avui mateix parlo amb ella.
-Millor – respon ella alleujada.
L’home, en acabar les llenties, marxà cap a casa seva per parlar i plantejar-li el divorci a la seva muller. Arriba, la dona espera una resposta:
-Per que t’has anat? Al bar? Amb els teus col·legues? Em deus una resposta!
-He anat a casa ma mare a dinar i a reflexionar
-Però ja t’he dit que ho sento!!! Ho sento per perdre la teva dignitat per penjar en “youtube” quant et vas caure d’un tronc a Mèxic....
-Vull el DIVORCI!!!
-Però per què? Si estem bé, l’únic és això, res més.....
-També hem tingut moltes discussions i baralles......
-Pensa’t-ho si us plau, tot es pot arreglar.
-No ho sé, em fas dubtar.
Comencen a parlar sobre tot el que ha passat, ella, trenca a plorar i el noi l’abraça.
El noi fa un canvi de ment espectacular i la perdona, però li recorda una cosa:
-Et perdono però com tornis a fer allò et demanaré el divorci sense pensar-m’ho.
-Quina cosa és...?
-Ser-me infidel. 
                                                 Iker Pérez i Paula Perellón
                                                   
               CARME I PERE, LA CÒMICA PARELLA

- Ostres! -cridà ell- és veritat! - va bramar en Pere-
La dona va tornar a clamar al cel, com dient :
-Quin marit més despistat tinc! Perquè tot lo dolent m'ha de passar a mi !
El marit la cridà de nou, amb una veu ofegada en angunia i mal humor.
-Carme, on és el meu rellotge ?
-El teu rellotge ? I a mi que m'expliques ?
-És normal que no el trobis, perquè com que segons tu no trobes la memòria... - va xiuxiuejar la dona-
La dona es donà la volta i marxà cap a la cuina. Però mentre és girava, va poder distingir un petit reflex de llum, que la va fer tornar a girar-se per dir-li al seu maridet on t'era el rellotge. Quan és girà cap al marit, se'l trobà al terra picant cops de puny al terra, ella li agafà la mà, i li mostrà el rellotge, deixant, tot seguit una cara de sorpresa al seu marit, i ell digué :
-Gràcies Carme, no se que faria sense tu !
-Jo al menys estar tranquil·la, però tu no sé que faries sense mi, ai Pere quan canviaràs ?
-Doncs .... No ho sé ! - li contestà ell.
-A sobre creus que tens el dret de contestar-me així desprès de la nit ... el dia ... que m'has fet passar !?
-Home Carme, jo... no volia...
-Calla pallús ! - li contestà ella molt enfadada.
-Carme ! No cal que em cridis així !
-Vinga ves a pastar fang !
-Ara no sé que pensar si desitjar que recuperis la memòria per estar tranquil·la o que la recuperis perquè així hem deixis tranquil·la.
La còmica parella continuà discutint com si de la vida quotidiana fos, però el que en realitat no sabia la Carme es que tindria que tornar a tenir una discussió similar al dia següent pel mateix tema...
El que més desitjava la Carme era .... que el seu maridet, intentés canviar.
La parella va estar bé durant uns dies, però va tenir una discussió a la setmana següent perquè en Pere havia perdut la corbata dels diumenges...pobre mama...pensava el seu fill que contemplava la situació amb exaltació.
                                                                               Àlex Gúber i Albert Vidal







4 comentaris:

  1. Marina, una cosa, crec que l'últim escrit és de la Mar Subirats i el Guillem Bermejo en comptes del Guillem Castells, no estic segura......

    Paula

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja ho he solucionat Paula. Merci! Veus com t'he de contractar com a secretària;)
      M.

      Elimina
  2. Estan molt bé tots dos m'encanten els vostres super textos! I el que diu la Paula és veritat és Guillem Bermejo crec.....

    Laia Castillo
    1r ESO A

    ResponElimina