diumenge, 8 de desembre de 2013

Activant la creativitat a partir d'una fotografia

Els alumnes de 1r B i jo hem estat jugant a deixar volar la nostra imaginació.
Els ingredients són senzills: una fotografia, una dosi de confiança i les seves ments despertes. 
Us convido a comprovar com una sola imatge suscita històries tan diverses. Publiquem tres exemples:

Breu: la vida dins l'hospital
La vida m’ha passat davant dels ulls. Estic mort però amb vida.
Porto quatre anys tancat a l’hospital, sense veure el sol, les flors, poder imaginar-me formes als núvols. Tinc alzheimer, una malaltia força greu. Jo sempre penso que es una malaltia molt curiosa. Me'n recordo de tota la meva infància, adolescència i fins i tot de tots els meus companys de classe, però en canvi no recordo ni què he menjat avui! Ja ho sé, sembla difícil de creue. Quan jo era petit sempre somiava el que seria de gran. Metge, pilot, informàtic etc....Però el que més m’hagués agradat és ser escriptor. Em passava tot el meu temps lliure escrivint històries de fantasia, de guerres etc... A més a mes, també era el director del diari de l’escola. Això de que et declarin director del diari és un honor quan tens 12, 13 i fins i tot 14 anys i fins i tot et creus que seràs el millor
director del món. Però això quan vas créixer te'n adones que mai passarà. El meu somni era poder escriure un llibre i que mel publiques a l’editorial “ MARFI”, la millor editorial en aquella època..
Però be, aquí estic, amb la meva llibreta vella expressant el que sent una persona abans de morir. Quan escrius, pots descriure coses que tu sents però que ni amb paraules ho pots arribar a dir. Aquí a l'hospital no tinc res a fer. Per això, des d'aquest últims anys porto escrivint com mai ho havia fet. Farà unes setmanes vaig aconseguir que em posessin una taula perquè jo pogués escriure, escoltar la radio i poder deixar-hi les meves ulleres antigues.
- Bon dia Manel, què escrivint històries com sempre oi?- va dir el meu doctor mentre em netejava la ferida de la cama.
- És clar!
-Manel, tinc una gran noticia! Ahir vaig parla amb tu editorial perquè publiqués el teu llibre. Estan força interessats pel teu llibre. Vindran avui a parlar amb tu. Tots els de l’hospital vam pensar que seria bona idea que et publiquessin un llibre. És el teu somni oi?
- Es clar! Sempre ha sigut la cosa que més desitjava. Gràcies doctor per fer possible el meu objectiu a la vida.
-De res, però t’has de fer les proves de neurologia. Si no trucaré als de
l'editorial perquè no vinguin.
- A que estàs esperant?
El doctor i jo vam anar a fer-me la prova. Desprès de fer-me la, em van portar a la meva habitaciói em van dir que m’hi esperaven.
-Senyor Manel veritat?- em va dir un senyor jove de l’editorial
-Sí, em va comentar el doctor que us agradaria veure un llibre meu- vaig dir tot entusiasmat
-Sí, es clar. M’han dit que tens uns quants llibres escrits. El que més ens cridat l’atenció és “ LA VIDA DINS L’HOPITAL”
- Demà tornarem a venir i ja et direm si finalment el publiquem o no
Van marxar, em vaig quedar tan entusiasmat, però per la forta medicina, em vaig quedar ben adormit.
Al dia següent em vaig trobar una nota al costat del meu llit que deia:
El teu llibre serà sigut publicat!
PER FI! Ho havia aconseguit el meu gran objectiu! Tenia un llibre escrit per mi!
                                                                                Sara Velasco 1rESO B

Breu: la nova revista del poble
Fa moltíssim temps en un petit poble del costat de Barcelona hi havia un problema per resoldre. Cada setmana els dissabtes, sortia una revista amb tots els fets que havien passat durant la setmana, però ningú sabia qui era el responsable.
A gairebé tothom del poble li agradava la revista perquè els hi donava a conèixer tots els fets que no acabaven d’assabentar-se, l’única persona que no li agradava la nova revista era a l’home de negocis més important del poble. Era el senyor Picardell, el propietari de tots els terrenys de conreu del poble. Al senyor Picardell no li agradava la nova revista perquè feia comentaris desagradables del seu comerç i del seu comportament.
Un dia el senyor Picardell va anar a recollir unes fotografies pel seu nou anunci de verdures i va veure com l’Hèctor, el fotògraf amagava uns papers escrits amb fotografies. Al dia següent va tornar a visitar a l’Hèctor amb l’excusa que li havia de fotografiar un bodegó per a el seu nou negoci i es va fixar que tenia uns nous papers amb noves fotografies i escrits.
Però aquesta vegada no es va quedar callat i li va preguntar que per a que eren aquells papers que tenia a l’escriptori.
L’Hèctor sense saber que dir va amagar els papers i li va respondre que era un encàrrec que havia d’imprimir per a un client.
El senyor Picardell va començar a investigar sobre qui podia ser l’escriptor de la nova revista però no va aconseguir cap informació que li pogués ajudar a esbrinar qui era l’escriptor, només va poder esbrinar que el fotògraf li imprimia cada setmana la revista a l’escriptor.
Un dia el senyor Picardell passejant per casa seva va veure una de les impressions de la nova revista, ja ho tenia! Havia de ser el seu servent, però com podia ser? L’havia tingut vigilat i no havia anat cap cop a imprimir res a la botiga de l’Hèctor.
Després d’uns dies investigant va descobrir que el seu servent, Saïd i el forner eren molt amics. Dies més tard es va adonar que el Forner venia cada setmana a recollir uns papers, ara ja ho sabia!! Era el seu servent Saïd.
El senyor Picardell va parlar amb el seu servent i van arribar a un acord, el Saïd no tornaria a ser el seu servent.
Van fer un pacte, Saïd no tornaria a fer una critica del negoci del senyor Picardell i ell anunciaria la seva revista.
                                                             Andrea Villegas 1 ESO B

Breu: El lladre del cinturó daurat
Tot va començar  l’any 1972. E 21 de desembre va nevar tota la nit a Nova York. Els carrers estaven plens de gent gaudint del mercat dels diumenges, els nens feien guerres de neu i la gent gran feia petar la xerrada..
Però no tothom estava al carrer, el Senyor Smith estava al seu despatx, intentant resoldre el cas del robatori del collaret de diamants de la Joieria del costat.. El robatori va havia succeit tres dies abans, a les quatre de la tarda, per ser més exactes. La dependenta de la botiga va descriure els trets principals del lladre; cabell negre, jersei negre i pantalons negres amb un cinturó daurat.
Però el més curiós era que aquella mateixa tarda, a la mateixa hora es va cometre un altre robatori a uns edificis del mateix barri. El senyor Smith es va posar la seva gorra i les seves ulleres i va anar a preguntar els veïns. El delinqüent va robar uns quant objectes de valor i res més. La veïna, la Jenny, li va dir que el lladre anava vestit de negre amb un cinturó daurat.
El físic del lladre coincidia amb el del robatori de la joieria, tenien tots dos el cabell negre i tots dos el mateix cinturó. El senyor Smith va investigar sobre els robatoris dels últims anys i tots van afirmar veure’l amb un cinturó daurat.
El senyor Smith va començar a investigar sobre els robatoris per enxampar els autors del crim, però tenia alguns dubtes, quanta gent hi va participar? Podia ser una persona sola? I si fos així, com podia anar tan ràpid? Què en feia dels objectes robats?
Un dia, el Sr. Smith va descobrir que no eren dues persones, sinó, que era un sol lladre, ja que aquest, va deixar una nota a l’investigador en la que deia que si no parava d’investigar cometria un altre robatori i a casa seva.
L’investigador va demanar ajuda a la policia i entre tots el van atrapar. Era un lladre professional que podia anar de casa en casa rapidíssim. El van posar a la presó, però al cap d’un temps el Sr. Smith es va assabentar  que aquest lladre ja feia temps que voltava, havia passat per Europa, al museu del Louvre, on va arribar a robar la Mona Lisa i tothom el coneixia per “El lladre del cinturó daurat”.
                                                                Maria del Mar Ubach 1r ESO B


17 comentaris:

  1. M'han agradat molt totes tres. Crec que s'ha de tenir molta imaginació per fer aquests textos tant originals!
    Anaïs Alandí

    ResponElimina
  2. si, están molt bè m'han agradat totes, però en especial la de la vida dins l'hospital.
    Laura

    ResponElimina
  3. sòn molt interassants totes les histories
    Mar Sanz

    ResponElimina
  4. Totes són perfectes, estan molt bé, sobretot ma agradat molt la de la Sara V.

    Cora B.

    ResponElimina
  5. M'han agradat tots ningún es millor que un altre tots tres són molt bons!!!
    Marta Carascal

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ningun va sense accent

      Elimina
    2. Guapos, "NINGUN" no existeix en català, és un castellanisme. Direm CAP.
      endavant amb el català correcte!


      Elimina
    3. D' acord gràcies Marina
      Marta Carrascal

      Elimina
  6. M'encanten , tots tres són molt original !
    Sara Avilés

    ResponElimina
  7. Quin traça tenen tots 3 per esriure redaccions hist`ries han deixat volar la seva imaginació!

    Eloi Bota

    ResponElimina
  8. Són molt xulos els 3 m'han agradat molt!!

    Víctor Jara

    ResponElimina
  9. Moltes gràcies! Estic segura de que els vostres també están molt bé! Maria del Mar Andrea molt bons textos

    Sara Velasco

    ResponElimina
  10. M' encanten totes tres qiuna originalitat que tenim

    ResponElimina
  11. Tots tres son molt divertits, i els que vam llegir a clase també estaven molt bé

    ResponElimina
  12. Totes són molt maques peró la que mes m'ha agradat es la de la vida en un hospital que la trobo molt divertida!

    Carlota Farré

    ResponElimina