Invoco
els dies clars, ara que sé
que me’n desposseeix el temps.
No
em vull
subjecte a cap designi que no pugui
sotmetre al ritme
encès de les paraules.
A
poc a poc, desfaig els rulls del vent.
La font degota lenta i
m’acompassa
la mirada i la veu.
Tot
se’m revela nou, però l’espera
m’adorm les mans. Només els
ulls completen
el cicle tants de cops iniciat
i
abandonat.
Propòsits?
Quins propòsits?
Miquel
Martí i Pol
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaAquest poema m'agrada molt, és una mica complicat d'entendre, però, tot i així, és molt maco!!
ResponEliminaMaria Pifarré