Tres del matí

Al meu barri corre un rumor, la gent diu que a les tres del matí unes sabates sense persona caminen pel carrer. Però ningú s’ho creu, qui està despert a aquelles hores? No deu ser veritat, oi?...

Les vacances havien arribat, i com sempre els meus millors amics, en Xavier, en Marc, la Lluna i jo organitzàvem una festa de pijames, aquest cop tocava a casa meva. Aquella tarda havíem sortit de l’escola més contents que mai, cada cop que tocava la festa de pijames a casa meva, els meus pares ens deixaven quedar-nos desperts fins a tard, menjar llaminadures i crispetes, mirar pel·lícules, jugar a videojocs… tot el que cal en una festa de pijames!

Després de sortir de l’escola ens vam dirigir a la gelateria del costat, com jo sabia que hi aniríem, a casa havia agafat diners i vaig convidar-los a tots a un gelat del senyor Polo, els millors del barri. Ja amb els gelats vam decidir anar a casa.

La nit va començar a arribar, tots ens havíem posat el pijama després de sopar, i allà va començar l'aventura..

23:00 hores

Vam decidir mirar una pel·lícula, després d’un debat van decidir mirar Airplane, una pel·li antiga però divertida per mantenir-nos ocupats.

00:30 hores

La pel·lícula ja havia acabat, les panxes ens feien mal de tant riure i tant menjar. Vam decidir jugar a: endevina la pel·lícula. Un joc on una persona es pensa una pel·lícula i l'ha de representar amb mímica i els altres l’han d’endevinar.

1:30 hores

Els meus pares ja havien vingut diversos cops a dir-nos que baixem el volum de ser tan sorollosos a l’hora d’endevinar la pel·lícula, sobretot amb la Lluna ja que els seus gestos eren molt divertits i difícils d’endevinar.

2:00 hores

En aquesta hora ja ens pesaven les parpelles ja ens pesaven i en Xavier ja s’havia adormit, en Marc la Lluna i jo vam decidir jugar a reptes. A en Marc li va tocar picar a la porta de l'habitació dels meus pares i dir-los que no podia dormir, com vam riure la Lluna i jo! A mi em va tocar menjar una Llimona amb pell. Sí són uns bojos.

2:55 hores

Li va tocar el torn a la Lluna, en Marc i jo, després de rumiar, vam decidir dir-li que havia de treure el cap per la finestra i cridar es va aproximar a la finestra i just quan es disposava a obrir-la, de sobte, es va tornar pàl·lida i tremolant va tornar, i ara encara recordo les seves paraules:

-Nois.. hi han unes sabates al carrer-va dir amb por- aneu a mirar.

Tot seguit va assenyalar la finestra.

-Lluna estàs bé?-vaig preguntar-estàs molt pàl·lida…

Va continuar insistint amb la veu tremolosa. En Marc i jo ens vam mirar i vam decidir fer cas a la Lluna, el que vam veure ens va deixar paralitzats. Hi havien quatre vambes al carrer, normal, oi? Però aquelles eren.. rares i especials, caminaven soles pel carrer, sense cos però sí que tenien obra, amb el cos inclòs. Vam decidir despertar el Xavier, en veure-les crec que va ser el que més es va espantar de tots, va fer que ens assentéssim i ens va començar a explicar una història: “fa molts anys, quatre nens jugaven al carrer cada dia sense excepció. Però una nit hi va tenir lloc un tràgic accident. A les quatre del matí un treballador que s’aixecava d’hora va trobar-los a tots allà morts al mig del carrer, però cap va ser trobat amb sabates. L'endemà el treballador no va voler anar a la feina a l'hora on havia trobat els cossos i va anar a le tres del matí, i allà va ser quan es va trobar les quatre sabates. Mai més es va saber d’ell”.

Pam, un segon érem al menjador i a l’altre érem al carrer, cada un portava un parell de de sabates posades. El següent que recordem és estar en el menjador. Tots ens pensàvem que havia sigut un somni però al cada un posar-ho en comú ens va quedar clar que no era així.

Al cap d’uns anys es va saber la veritat. Una matinada on la meva mare no podia dormir va de sobte sentir el soroll de la porta de la entrada i allà estarem, els meus tres amics i jo, al principi la meva mare es pensava que sol érem entremaliats però de sobte van aparèixer quatre sabates al mig del carrer. Allò no era normal. Al veure que ni ens saludàvem ni res i només anàvem cap a les sabates va saber que alguna cosa anava malament.  Ens vam posar les sabates i acte seguit vam desaparèixer i en el nostre lloc van aparèixer quatre nois que van començar a jugar.

Resulta que aquella hora del matí era la que més agradava als nois, ells encara volien jugar tot i ser morts però necessitaven quatre persones que els substituíssim en el món dels morts mentre ells jugaven per exactament una hora. 

Alina Van Der Klooster