PROSA ST.JORDI 2016- ACCÈSSIT 1r ESO B

Les dues cares d'una realitat

Ahmad: 6 anys

Em dic Ahmad, sóc d'Irak. Visc amb el meu germà gran, el meu pare i la meva mare.

Ahir vaig anar a jugar a pilota amb el meu amic Samir. Feia temps que no el veia, ja que els meus pares no em deixen sortir de casa. Diuen que és perillós. Jo no penso el mateix perquè el carrer està ple de gent amb armes que ens protegeixen.

Ens ho vam passar genial, després vaig anar a casa seva que és molt més gran que la meva, i junts vam fer algunes classes de matemàtiques. Ell m'ajuda, ja que jo no vaig a l'escola i ell sí. Em diuen que aprendre a casa és molt més divertit. En canvi, el meu germà gran sí que va a l'escola. El veig poques hores al dia ja que l'escola és molt lluny i sempre arriba molt tard. Les estones que estic amb ell les passem jugant i divertint-nos. De vegades també em dóna algunes classes, com el meu amic Samir.

Al acabar, la seva mare ens va preparar el berenar, galetes amb xocolata i un suc de taronja. La mama em va venir a buscar i em va portar a casa.

Avui al matí, quan m'he despertat, el pare ja no hi era. Quasi tots el dies marxa molt d'hora i no puc acomiadar-me d'ell. Em sap greu perquè fins a la nit no el torno a veure. Treballa moltes hores tots els dies de la setmana i sempre el sento parlar amb la mama de que cobra poc i va molt cansat, però a mi sempre em posa bona cara.

Més tard he estat jugant amb el meu germà perquè avui és dissabte i té el dia lliure. Mentre nosaltres juguem la mama està treballant a casa durant tot el dia.

Ara estem dinant. La mare ens ha preparat arròs i peix al forn, tot molt bo. Ella no dina perquè diu que no té gana, i la sentim plorar des de la cuina. M'aixeco de taula i i vaig fins a la seva habitació. La trobo asseguda a terra, al costat del llit, i m'assento al seu costat. Li faig un petó i se li escapa un somriure, però no pot amagar la pena. Malgrat el somriure que intenta mantenir, els seus ulls expressen tristesa. Em quedo al seu costat acariciant-li la cara.

Hiroko (mare).

Em dic Hiroko, visc a Irak amb el meu marit i els meus dos fills, Ahmad i Ali.

No m'agrada que els meus fills surtin de casa, ja que en qualsevol moment poden atacar-nos i perquè el carrer està ple de gent amb armes.

El Samir és petit, i no crec que ho entengui molt bé el que està passant, però tampoc vull espantar-lo, així que ahir el vaig deixar sortir amb el seu amic. Tampoc m'agrada tenir-lo tancat a casa tot el dia.

Va anar a casa del seu amic a jugar i a berenar. Nosaltres tenim pocs diners i no podem convidar a ningú ni a berenar.

Quan el meu fill gran arriba de l'escola, li fa classes al Samir. Després es posen a jugar com bojos. El meu marit treballa tot el dia però no cobra gaire. Jo treballo fent les feines de casa.

Són les onze i el Samir i l'Ali han sortit a jugar a pilota. Els miro des de la finestra i em cau una llàgrima. Estem en guerra i no m'agrada que estiguin fora, però quan els veig a fora rient i jugant junts és com si la guerra i les armes desapareguessin durant uns segons.

Els crido per anar a sopar, els poso els plats a la taula. Vénen corrents perquè tenen gana. Els poso el plat a taula i me'n vaig a l'habitació perquè tinc ganes de plorar. No tenim diners per comprar menjar per a tots i no vull que ells passin gana. Avui no soparé, no m'ho puc permetre. Em poso a plorar. El Samir em pregunta perquè no sopo, li dic que no tinc gaire gana. Segueixo plorant. Se m'apropa, em fa un petó i es queda al meu costat acariciant-me la cara. No sé que és més dur, si viure en un país en guerra o mentir al meu fill per amagar-li la dura realitat.

Anna Méndez. 1^r d'ESO B