1r premi 1 ESO B
Capvespre
La sorra encara és tèbia sota les meves mans, i ressegueixo amb els ulls els plecs que s’hi formen per l’edat. El sol comença a fondre’s dins la mar, i el cel s’encén de colors que cap pinzell sabria repetir. La meva neta seu al meu costat, amb les cames primes mig enterrades a la sorra, dibuixant cercles amb el dit.
-Àvia…-em diu fluixet-, què és per tu la mort?
La seva pregunta arriba sense avisar. No m’esperava sentir-la, i em quedo un instant sense saber què dir.
Li agafo la mà petita i la deixo entre les meves.
-La mort, estimada meva, és com aquesta posta de sol.
-Però en les postes de sol, el sol sempre desapareix, com ara ho està fent!-diu arrufant el front.
-El sol, així com algú que es mor, no s’apaga, brilla en un altre lloc, en un que necessita aquesta llum més que nosaltres ara.
-Jo he après -li dic- que la mort no és l’enemic de la vida. És la seva germana. Caminen juntes des del primer dia que neixen. Saber que un dia marxarem fa que cada instant tingui sentit.
Ella calla, però li noto la tremolor en la veu.
-Em fa por no veure’t més -diu l’Olivia, i una llàgrima li rellisca galta avall.
Sense pensar-hi, la prenc entre les meves mans, i sento que a mi també m’embrolla una de l’ull. Rellisca galta avall ben calenta i em crema.
La seva por em commou profundament, i la veu em tremola mentre parlo.
-Escolta’m bé, Oli -murmuro-. Quan jo ja no hi sigui i tu no em puguis veure amb aquests ullets tan macos que tens, no voldrà dir que hagi marxat del tot. Seré en tot allò que t’he ensenyat sense que te n’adonis. En la manera com mires el mar, com rius, en cada gest que et fa única… Sempre seré dins teu, encara que no em puguis veure.
Abaixo la veu una mica més, perquè sàpiga que també vull que comprengui la vida tal com és
-Saps, Oli -li dic amb la veu trencada-, la vida mai et prepara per perdre algú estimat. Se’n va la gent que més estimem, sense avisar, i el dolor sembla massa gran de suportar. Però hem de ser fortes, i ho som, molt més del que ens podem imaginar. Hem de continuar estimant, abraçant, vivint…
Ella s’acosta més, recolzant el cap a la meva espatlla. Plorem en silenci, sense presses, només amb el tacte i la calidesa que se sent a l’estar juntes. El mar segueix davant nostre, constant i antic, recordant-nos que la vida segueix, que l’amor no s’acaba, que tot i que no sempre sigui així, a vegades, les llàgrimes només són la prova que estimem profundament.
-Però la mort és fosca, veritat? -pregunta sanglotant.
Nego amb el cap.
-La mort no és fosca, Oli. No és un lloc que espanti ni un forat que s’endugui tot. És un lloc on tot és calma i pau. On les coses que hem estimat continuen existint, però d’una manera diferent.
El sol ja toca l’aigua. El cel és vermell, daurat, violeta. Penso que he tingut una vida llarga, amb errors, alegries, pèrdues. I que tot i així no canviaria res.
-No l’has de témer -li dic amb veu suau-. El que sí que hem de témer és no viure. No abraçar. No dir t’estimo. No somiar. No passar per la vida sense viure-la intensament.
-Quan penso en la mort -afegeixo-, no penso en un final. Penso en un retorn. Tornar a ser part del vent, de l’aigua, de la terra que ens sosté.
El sol finalment s’amaga, però encara crema darrere l’horitzó, projectant una llum que resisteix a desaparèixer.
-Veus? -li xiuxiuejo-. No hi és, i tot i així encara el notem ben present.
Ella somriu una mica. No sé si la por ha marxat del tot, però sé que ha après a mirar-la sense tancar els ulls.
Ens quedem en silenci, assegudes a la sorra, mentre el dia s’acomiada sense tristesa. I jo, amb els meus vuitanta-dos anys, sento que, si algun dia he de marxar, ho faré com aquest sol: sabent que, en algun lloc del seu cor, continuaré sortint cada matí.
Bruna Dosta 1 ESO B
1r premi 1 ESO A
Els peus a terra, però la mirada al cel
Aquesta nit he dormit cinc hores. He estat treballant fins a les dotze i quan he arribat a casa, l’Esmeralda, la meva dona, no podia ni moure’s. M’ha dit que estava molt marejada, he preguntat a la Pepa, la nostra filla, i m’ha dit que des de tres quarts de deu no es movia del sofà.
No he ni sopat, l’he portada a l’hospital nacional de Colòmbia, però ens han dit que compréssim uns medicaments i que reposés. Els medicaments costaven trenta-un mil pesos, una fortuna per mi.
La meva filla és un encant, és el millor regal que la vida m’ha donat. Estava a casa, ha vist a la seva mare paralitzada, no s’ha espantat, no m’ha trucat, l’ha ajudada en tot el que fes, i fins i tot, ha cuinat un sopar improvisat. No em mereixo un regal com la meva filla.
Ella no està escolaritzada, però és increïble. Un cop, amb els seus estalvis, va comprar un aparell per observar, no sé quines cèl·lules. Primer em vaig enfadar tant, que semblava que la matava. Es va gastar cent vint mil pesos, gairebé el que costa mantenir quatre dies la nostra família. Però després vaig rectificar, vaig disculpar-me amb ella. Ja ho he dit, però és meravellosa, no em puc enfadar amb ella d’aquesta manera. Encara no sé com em continua estimant. Ella de gran vol ser investigadora. Té un talent brutal.
No sabeu com de malament ho he passat aquesta nit. Tornava a casa de la feina, tres quarts de dotze, i m’han interceptat un grup d’homes. M’apuntaven amb un rifle al cap. Per què em trien a mi, no tinc prou problemes ja! M’han dit que necessitaven portar un paquet de droga als Estats Units. Si acceptava i el paquet arribava bé al lloc, rebria un milió de dòlars, però, per contra, si no acceptava, moriria l’Esmeralda. No m’han deixat anar fins que eren les dues tocades. M’han explicat el tracte, i només he tingut un dia per prendre la decisió més important de la meva vida. He arribat a casa i no sabia què fer, però estava tan cansat que finalment he aconseguit adormir-me. Al matí següent, l’Esmeralda ja no hi era, havia marxat a comprar. La Pepa s’ha apropat a mi, m’ha fet una abraçada. Dins meu apareixien dos pensaments, no he sabut si dir-li o no. L’únic que tenia clar era que no volia dir-ho a l’Esmeralda, si li explicava, igual no sabria com gestionar-ho. Arriba un punt de la vida en el que jo crec que, aquesta, et posa reptes per saber si durant tot l’escalfament, has pogut preparar-te per afrontar les situacions en les quals cal tenir coratge i prendre decisions arriscades. Jo sempre dic que si el destí, decideix que s’ha d’emportar algú que no ha fet res dolent, perquè aquest, baixi del tren, és perquè aquest algú desitja el millor per als qui s’estima amb tota la seva ànima, i fa un acte de bondat, en el que deixa tota la seva energia aquí, per cuidar a la resta des del cel. El que vull dir, és que si la vida o el destí, permet que jo erri en la decisió i, seguidament, la meva dona ens deixi aquí, és perquè això ha de passar. Potser m’aferro a això perquè no sé si sabré portar la meva família a la millor situació, o perquè no vull acceptar aquest encàrrec, per por de deixar la meva dona i la meva filla soles. No ho sé, no estic segur de res. Tot seguit he decidit que el millor, era no dir res a la Pepa. Li he fet un petó al front, he agafat uns dàtils i he pujat al cotxe. De camí a la feina, he rebut la trucada. Em tremolava la mà, em ballaven les idees i no ho tenia gens clar. He agafat el telèfon, he sentit una veu aspra i fastigosa plena de malícia que m’ha dit «al final, què», he rumiat deu segons i ho he dit, he pres la decisió.
Estic molt orgullós de poder dir que avui, per fi, la meva filla ha anat a l’escola. El primer mes va ser difícil, no ho volia acceptar, em negava, però ara sento l’Esmeralda més a prop meu, sento que ens acompanya en tot i que no estem sols en això. Ella és aquí amb nosaltres. Em vaig negar a portar el paquet, no em vaig voler rebaixar a aquells extorsionadors malparits.
No em pensava que podien arribar a fer una cosa com aquesta. Uns dies després la policia va trobar uns arxius de molts casos com el meu. A cada una de les víctimes ens van pagar vuitanta-sis milions de pesos. Li vaig dir a la Pepa que podia pagar-li una bona escola. Em va dir que li era igual, que podia anar a la pública del barri, que ella no era com les noies de les escoles bones. En aquell moment em vaig enfadar molt, li vaig dir que perquè el seu pare no hagi triomfat a la vida o no hagi tingut sort, ella serà menys, que ha de perseguir el seu somni sigui quin sigui. I ara la veig aquí, conscient d’on ve, però no de fins on arribarà.
Pol Pradas 1ESO A
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada