1r premi 1 ESO B
Aquest text ha resultat ser el guanyador del Districte de Sant Martí de la categoria 1-2 ESO. Felicitats Bruna!
Capvespre
La sorra encara és tèbia sota les meves mans, i ressegueixo amb els ulls els plecs que s’hi formen per l’edat. El sol comença a fondre’s dins la mar, i el cel s’encén de colors que cap pinzell sabria repetir. La meva neta seu al meu costat, amb les cames primes mig enterrades a la sorra, dibuixant cercles amb el dit.
-Àvia…-em diu fluixet-, què és per tu la mort?
La seva pregunta arriba sense avisar. No m’esperava sentir-la, i em quedo un instant sense saber què dir.
Li agafo la mà petita i la deixo entre les meves.
-La mort, estimada meva, és com aquesta posta de sol.
-Però en les postes de sol, el sol sempre desapareix, com ara ho està fent!-diu arrufant el front.
-El sol, així com algú que es mor, no s’apaga, brilla en un altre lloc, en un que necessita aquesta llum més que nosaltres ara.
-Jo he après -li dic- que la mort no és l’enemic de la vida. És la seva germana. Caminen juntes des del primer dia que neixen. Saber que un dia marxarem fa que cada instant tingui sentit.
Ella calla, però li noto la tremolor en la veu.
-Em fa por no veure’t més -diu l’Olivia, i una llàgrima li rellisca galta avall.
Sense pensar-hi, la prenc entre les meves mans, i sento que a mi també m’embrolla una de l’ull. Rellisca galta avall ben calenta i em crema.
La seva por em commou profundament, i la veu em tremola mentre parlo.
-Escolta’m bé, Oli -murmuro-. Quan jo ja no hi sigui i tu no em puguis veure amb aquests ullets tan macos que tens, no voldrà dir que hagi marxat del tot. Seré en tot allò que t’he ensenyat sense que te n’adonis. En la manera com mires el mar, com rius, en cada gest que et fa única… Sempre seré dins teu, encara que no em puguis veure.
Abaixo la veu una mica més, perquè sàpiga que també vull que comprengui la vida tal com és
-Saps, Oli -li dic amb la veu trencada-, la vida mai et prepara per perdre algú estimat. Se’n va la gent que més estimem, sense avisar, i el dolor sembla massa gran de suportar. Però hem de ser fortes, i ho som, molt més del que ens podem imaginar. Hem de continuar estimant, abraçant, vivint…
Ella s’acosta més, recolzant el cap a la meva espatlla. Plorem en silenci, sense presses, només amb el tacte i la calidesa que se sent a l’estar juntes. El mar segueix davant nostre, constant i antic, recordant-nos que la vida segueix, que l’amor no s’acaba, que tot i que no sempre sigui així, a vegades, les llàgrimes només són la prova que estimem profundament.
-Però la mort és fosca, veritat? -pregunta sanglotant.
Nego amb el cap.
-La mort no és fosca, Oli. No és un lloc que espanti ni un forat que s’endugui tot. És un lloc on tot és calma i pau. On les coses que hem estimat continuen existint, però d’una manera diferent.
El sol ja toca l’aigua. El cel és vermell, daurat, violeta. Penso que he tingut una vida llarga, amb errors, alegries, pèrdues. I que tot i així no canviaria res.
-No l’has de témer -li dic amb veu suau-. El que sí que hem de témer és no viure. No abraçar. No dir t’estimo. No somiar. No passar per la vida sense viure-la intensament.
-Quan penso en la mort -afegeixo-, no penso en un final. Penso en un retorn. Tornar a ser part del vent, de l’aigua, de la terra que ens sosté.
El sol finalment s’amaga, però encara crema darrere l’horitzó, projectant una llum que resisteix a desaparèixer.
-Veus? -li xiuxiuejo-. No hi és, i tot i així encara el notem ben present.
Ella somriu una mica. No sé si la por ha marxat del tot, però sé que ha après a mirar-la sense tancar els ulls.
Ens quedem en silenci, assegudes a la sorra, mentre el dia s’acomiada sense tristesa. I jo, amb els meus vuitanta-dos anys, sento que, si algun dia he de marxar, ho faré com aquest sol: sabent que, en algun lloc del seu cor, continuaré sortint cada matí.
Bruna Dosta 1 ESO B
1r premi 1 ESO A
Una nova realitat
Em trobo tancada a la meva habitació intentant no sentir els crits que venen del menjador. No sé què més fer. Aquesta és la meva rutina i n’estic farta. No puc tenir una vida normal? Amb uns pares que s’estimin i una família idíl·lica?
