Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Escrits d'alumnes. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Escrits d'alumnes. Mostrar tots els missatges

dilluns, 22 de juny del 2026

PROSES premiades per Sant Jordi 25-26

1r premi 1 ESO B  

Aquest text ha resultat ser el guanyador del Districte de Sant Martí de la categoria 1-2 ESO. Felicitats Bruna!                   

                                                 Capvespre

La sorra encara és tèbia sota les meves mans, i ressegueixo amb els ulls els plecs que s’hi formen per l’edat. El sol comença a fondre’s dins la mar, i el cel s’encén de colors que cap pinzell sabria repetir. La meva neta seu al meu costat, amb les cames primes mig enterrades a la sorra, dibuixant cercles amb el dit.

-Àvia…-em diu fluixet-, què és per tu la mort?

La seva pregunta arriba sense avisar. No m’esperava sentir-la, i em quedo un instant sense saber què dir.

Li agafo la mà petita i la deixo entre les meves.

-La mort, estimada meva, és com aquesta posta de sol.

-Però en les postes de sol, el sol sempre desapareix, com ara ho està fent!-diu arrufant el front.

-El sol, així com algú que es mor, no s’apaga, brilla en un altre lloc, en un que necessita aquesta llum més que nosaltres ara.

-Jo he après -li dic- que la mort no és l’enemic de la vida. És la seva germana. Caminen juntes des del primer dia que neixen. Saber que un dia marxarem fa que cada instant tingui sentit.

Ella calla, però li noto la tremolor en la veu.

-Em fa por no veure’t més -diu l’Olivia, i una llàgrima li rellisca galta avall.

Sense pensar-hi, la prenc entre les meves mans, i sento que a mi també m’embrolla una de l’ull. Rellisca galta avall ben calenta i em crema.

La seva por em commou profundament, i la veu em tremola mentre parlo.

-Escolta’m bé, Oli -murmuro-. Quan jo ja no hi sigui i tu no em puguis veure amb aquests ullets tan macos que tens, no voldrà dir que hagi marxat del tot. Seré en tot allò que t’he ensenyat sense que te n’adonis. En la manera com mires el mar, com rius, en cada gest que et fa única… Sempre seré dins teu, encara que no em puguis veure.

Abaixo la veu una mica més, perquè sàpiga que també vull que comprengui la vida tal com és

-Saps, Oli -li dic amb la veu trencada-, la vida mai et prepara per perdre algú estimat. Se’n va la gent que més estimem, sense avisar, i el dolor sembla massa gran de suportar. Però hem de ser fortes, i ho som, molt més del que ens podem imaginar. Hem de continuar estimant, abraçant, vivint…

Ella s’acosta més, recolzant el cap a la meva espatlla. Plorem en silenci, sense presses, només amb el tacte i la calidesa que se sent a l’estar juntes. El mar segueix davant nostre, constant i antic, recordant-nos que la vida segueix, que l’amor no s’acaba, que tot i que no sempre sigui així, a vegades, les llàgrimes només són la prova que estimem profundament.

-Però la mort és fosca, veritat? -pregunta sanglotant.

Nego amb el cap.

-La mort no és fosca, Oli. No és un lloc que espanti ni un forat que s’endugui tot. És un lloc on tot és calma i pau. On les coses que hem estimat continuen existint, però d’una manera diferent.

El sol ja toca l’aigua. El cel és vermell, daurat, violeta. Penso que he tingut una vida llarga, amb errors, alegries, pèrdues. I que tot i així no canviaria res.

-No l’has de témer -li dic amb veu suau-. El que sí que hem de témer és no viure. No abraçar. No dir t’estimo. No somiar. No passar per la vida sense viure-la intensament.

-Quan penso en la mort -afegeixo-, no penso en un final. Penso en un retorn. Tornar a ser part del vent, de l’aigua, de la terra que ens sosté.

El sol finalment s’amaga, però encara crema darrere l’horitzó, projectant una llum que resisteix a desaparèixer.

-Veus? -li xiuxiuejo-. No hi és, i tot i així encara el notem ben present.

Ella somriu una mica. No sé si la por ha marxat del tot, però sé que ha après a mirar-la sense tancar els ulls.

Ens quedem en silenci, assegudes a la sorra, mentre el dia s’acomiada sense tristesa. I jo, amb els meus vuitanta-dos anys, sento que, si algun dia he de marxar, ho faré com aquest sol: sabent que, en algun lloc del seu cor, continuaré sortint cada matí.

                                                                                                                                                                       Bruna Dosta 1 ESO B

1r premi 1 ESO A

                                   Una nova realitat

Em trobo tancada a la meva habitació intentant no sentir els crits que venen del menjador. No sé què més fer. Aquesta és la meva rutina i n’estic farta. No puc tenir una vida normal? Amb uns pares que s’estimin i una família idíl·lica?

POESIES premiades per Sant Jordi 25-26

1r premi 1 ESO A

Què voleu vós senyor?


Si voleu vós bona vida,

sense el mèrit de pencar,

vós haureu de ser inventor,

perquè això no s’ha inventat.


Si voleu vós l’amistat,

sense a coses renunciar,

vós haureu de fer un esforç,

de debò que us compensarà.


Si voleu vós pau mundial,

sense míssils haver de llençar,

vós haureu d’aguantar l’enorme pes,

de saber, que no serà una realitat.


Vivim en un punt de no retorn,

a on a vós, senyor, no el complaurà

ser conscient, que avui al món,

hi ha problemes de veritat.


Pol Pradas


1r premi 1 ESO B

Encara hi soc


Diuen que créixer,

és aprendre noms difícils,

hores exactes,

i deixar de preguntar “per què?”,

per no molestar.


Mentre el cel s’estén infinit,

sento com el món respira dins meu,

les estrelles murmuren coses petites,

que només el meu cor sap desxifrar.


Diuen que un dia,

deixaré de veure elefants dins de serps,

que només veuré números,

edats, calendaris,

i que el cor aprendrà a callar.


Però no vull oblidar la nena que soc,

que riu sense motiu,

que s’equivoca i no s’amaga,

que creu que estimar,

és una cosa simple,

i infinita alhora.


Vull recordar,

que la innocència no és ser petita,

sinó mirar el món,

com si fos la primera vegada

Que plorar no és debilitat,

sinó una manera de no fer-se de pedra.


Quan em faci gran,

-perquè sé que passarà-

vull portar dins la butxaca,

aquesta nena d’ara,

amb les seves pors petites,

i els seus somnis gegants.


Que em recordi,

que l’essencial és invisible als ulls,

Que les coses més boniques,

dilluns, 6 d’octubre del 2025

Tres del matí

Al meu barri corre un rumor, la gent diu que a les tres del matí unes sabates sense persona caminen pel carrer. Però ningú s’ho creu, qui està despert a aquelles hores? No deu ser veritat, oi?...

Les vacances havien arribat, i com sempre els meus millors amics, en Xavier, en Marc, la Lluna i jo organitzàvem una festa de pijames, aquest cop tocava a casa meva. Aquella tarda havíem sortit de l’escola més contents que mai, cada cop que tocava la festa de pijames a casa meva, els meus pares ens deixaven quedar-nos desperts fins a tard, menjar llaminadures i crispetes, mirar pel·lícules, jugar a videojocs… tot el que cal en una festa de pijames!

Després de sortir de l’escola ens vam dirigir a la gelateria del costat, com jo sabia que hi aniríem, a casa havia agafat diners i vaig convidar-los a tots a un gelat del senyor Polo, els millors del barri. Ja amb els gelats vam decidir anar a casa.

La nit va començar a arribar, tots ens havíem posat el pijama després de sopar, i allà va començar l'aventura..

23:00 hores

Vam decidir mirar una pel·lícula, després d’un debat van decidir mirar Airplane, una pel·li antiga però divertida per mantenir-nos ocupats.

00:30 hores

La pel·lícula ja havia acabat, les panxes ens feien mal de tant riure i tant menjar. Vam decidir jugar a: endevina la pel·lícula. Un joc on una persona es pensa una pel·lícula i l'ha de representar amb mímica i els altres l’han d’endevinar.

1:30 hores

Els meus pares ja havien vingut diversos cops a dir-nos que baixem el volum de ser tan sorollosos a l’hora d’endevinar la pel·lícula, sobretot amb la Lluna ja que els seus gestos eren molt divertits i difícils d’endevinar.

2:00 hores

En aquesta hora ja ens pesaven les parpelles ja ens pesaven i en Xavier ja s’havia adormit, en Marc la Lluna i jo vam decidir jugar a reptes. A en Marc li va tocar picar a la porta de l'habitació dels meus pares i dir-los que no podia dormir, com vam riure la Lluna i jo! A mi em va tocar menjar una Llimona amb pell. Sí són uns bojos.

2:55 hores

Li va tocar el torn a la Lluna, en Marc i jo, després de rumiar, vam decidir dir-li que havia de treure el cap per la finestra i cridar es va aproximar a la finestra i just quan es disposava a obrir-la, de sobte, es va tornar pàl·lida i tremolant va tornar, i ara encara recordo les seves paraules:

-Nois.. hi han unes sabates al carrer-va dir amb por- aneu a mirar.

Tot seguit va assenyalar la finestra.

-Lluna estàs bé?-vaig preguntar-estàs molt pàl·lida…

Va continuar insistint amb la veu tremolosa. En Marc i jo ens vam mirar i vam decidir fer cas a la Lluna, el que vam veure ens va deixar paralitzats. Hi havien quatre vambes al carrer, normal, oi? Però aquelles eren.. rares i especials, caminaven soles pel carrer, sense cos però sí que tenien obra, amb el cos inclòs. Vam decidir despertar el Xavier, en veure-les crec que va ser el que més es va espantar de tots, va fer que ens assentéssim i ens va començar a explicar una història: “fa molts anys, quatre nens jugaven al carrer cada dia sense excepció. Però una nit hi va tenir lloc un tràgic accident. A les quatre del matí un treballador que s’aixecava d’hora va trobar-los a tots allà morts al mig del carrer, però cap va ser trobat amb sabates. L'endemà el treballador no va voler anar a la feina a l'hora on havia trobat els cossos i va anar a le tres del matí, i allà va ser quan es va trobar les quatre sabates. Mai més es va saber d’ell”.

Pam, un segon érem al menjador i a l’altre érem al carrer, cada un portava un parell de de sabates posades. El següent que recordem és estar en el menjador. Tots ens pensàvem que havia sigut un somni però al cada un posar-ho en comú ens va quedar clar que no era així.

Al cap d’uns anys es va saber la veritat. Una matinada on la meva mare no podia dormir va de sobte sentir el soroll de la porta de la entrada i allà estarem, els meus tres amics i jo, al principi la meva mare es pensava que sol érem entremaliats però de sobte van aparèixer quatre sabates al mig del carrer. Allò no era normal. Al veure que ni ens saludàvem ni res i només anàvem cap a les sabates va saber que alguna cosa anava malament.  Ens vam posar les sabates i acte seguit vam desaparèixer i en el nostre lloc van aparèixer quatre nois que van començar a jugar.

Resulta que aquella hora del matí era la que més agradava als nois, ells encara volien jugar tot i ser morts però necessitaven quatre persones que els substituíssim en el món dels morts mentre ells jugaven per exactament una hora. 

Alina Van Der Klooster

dijous, 25 de setembre del 2025

Aquella colla


Hola,soc la Gala una nena de poble qualsevol, simplement amago un secret.  Però primer començo per aquí.

Al meu poble, fa 11 anys, una una nit d’abril, una colla de 4 amics de 14 va desaparèixer. Era una nit d’aquelles que el cel plora i les teves cálides mans són les úniques que no necessiten una xocolata calenta.

S’explica que els nens van sortir a fer un tomb amb les bicicletes, l’alè era calent i el cel ja s’havia tranquilitzat. Ells van parar al cim d’una muntanya, concretament al costat d’una església. Es van apropar, embrutant-se les sabates amb la terra humida. Van entrar a l'església. No hi havia ningú. Només se sentien les seves passes, els nens van estar una estona jugant a les cartes o simplemplement parlant. Un dels quatre nens estava esgotat, els ulls se li tencaven i va decidir anar cap a casa seva. Una estona després van anar al bosc per  investigar i veure si trobaven algun animaló despistat que rondava per allà, quan de sobte un dels nens va recordar que tenia fred i que s’havia oblidat la bufanda que l'acollia donant-li calor, llavors va anar a buscar-la. Els nens no li van donar gaire importància i els hi va semblar bé. No hi havia res de dolent, oi? Van estar una estona per allà però es van adonar de què el seu amic no tornava, així que van decidir anar a veure si tot estava bé . Quan van arribar allà es van quedar sense paraules, bocabadats, aterroritzats i paralitzats, hi havia un riu format de sang al costat d'unes sabates que formaven una línea horitzontal.

Els nens van córrer a la casa més propera d’allà, que casualment era la de de l'amic que estava esgotat, quan van arribar ràpidament van picar a la porta i els va rebre la mare:

-Hola nois que ja torneu? On para el meu fill, que no ve amb vosaltres? Va preguntar preocupada. Els nes encara cansats de la correcuita responen que ell ens havia dit que estava cansat i que venia cap a casa. 

 Seguidament els nens van explicar a la mare tot el que havia passat- Tots molt preocupats van decidir anar a buscar-lo primer, i així ho van fer. Després d'estar buscant-lo durant moltes hores i pensant mil coses a la vegada, algunes bones, que et fan confiar i altres dolentes de les que et fan perdre l'esperança i no voler seguir.

Al final un dels amics va trobar a la gespa la bicicleta i les sabates, un altre cop, col·locades horitzontalment. No s’ho podien creure. Van avisar mentre les seves cames tremolaven i les seves vermelles galtes. Encara no es creien tot el que havia passat aquella nit. Quan van anar cap allà per buscar proves ja no hi havia cap de les quatre sabates, ni la sang que va ajudar a acomiadar se d’aquest món. Ja era tard, els carrers ja s’havien assecat  i la lluna brillava més que els fanals al carrer.

Van decidir anar  a dormir abans de que els hi donés temps a fer res més. Al matí següent  la mare d’un dels nens va alterar a tots els veins perquè s’havia trobat el llençols del llit de el seu fill igual de suaus i acollidors que sempre però amb un color vermell que gotejava i les sabates, com totes les altres, col·locades horitzontalment. Tots sabien, i eren conscients, que no hi hauria res a fer perquè en una estona tot aquell escenari ja no hi seria. Un dia l’últim nen va desaparèixer i després d'estar dies i dies buscant es van trobar les seves sabates enmig d’un prat.

Tota la colla d’amics havia estat assassinada o això es el que es creu.

Doncs jo la Gala, per si no t'enrecordaves de mi, ho he descobert tot.

Fa molts anys, un home, havia estat quasi assassinat a la mateixa església que ells estaven, havia estat maltractat brutalment, quasi el maten, quasi… Li havien tallat les cames deixant només les seves sabates i els seus peus. Ell volia que tothom que trepitjés la esglesia passés el mateix dolor que ell va passar.

Un dia volia comprar unes sabates boniques per l'últim dia de curs vaig anar a la botiga del poble i em vaig emprovar les sabates que el venedor em va dir i jo vaig dir:

-Aquestes sabates em fan mal a la punta de el peu.

I ell va contestar:

-Només els que han passa saben el que es el dolor de veritat.


Quan vaig baixar la mirada vaig veure que portava peus ortopèdics i allà  ho vaig relacionar tot, tu també, oi??


Maria Casas 1 ESO B

dissabte, 5 de gener del 2019

La descripció de paisatges III

És un paisatge natural amb molta aigua que flueix. Aigua caient d’una altura elevada esquitxant per allà on passa.

S’emporta tot el que troba i ho arrossega fins al seu final, on hi ha molta calma.
Està envoltat per boscos verds i es congela a l’hivern on fa molt de fred. 
Per arribar-hi has de pujar per una muntanya, on arribaràs cansat però haurà valgut la pena. 
És un lloc amb molta pedra i molta floridura, molts arbustos i arbres que estan tenyits de verd clar.
És un lloc una mica perillós però sembla inofensiu. 
La fusta predomina als voltants de la imatge. Petits estanys es formen mentre cau l’aigua. 
Al final del recorregut es formaran rius i llacs on la vida prosperarà i molts animals aquàtics tindran un lloc on poder viure.


Roger Cristòbal
1r d'ESO

diumenge, 16 de desembre del 2018

La descripció de paisatges II


La Ferradura del Gran Canó

Aquest paisatge m’agrada molt perquè el color de les muntanyes i de les roques és molt bonic i meravellós.

 Al voltant d’una de diverses muntanyes, hi ha un riu de molts colors, com ara el verd, el blau, el turquesa, el groc... A les vores del riu, hi ha força vegetació, i també hi ha una mena de platja al voltant de la muntanya.

El riu es divideix en dues direccions, una a l’esquerre i, l’altre a la dreta. Les muntanyes són de formes diveres. N'hi ha algunes que acaben en punta i d’altres que acaben arrodonides. La sorra que hi ha al voltant és de color marró i en alguna part de la muntanya és blanquinosa. 

El cel que es veu a la foto m’encanta, perquè està fet amb colors difuminats molt bonics.

Aina Rodríguez
1r d'ESO

dimecres, 12 de desembre del 2018

La descripció de paisatges I

El meu paisatge és molt relaxant, amb un ambient però tranquil i amb natura. El que més destaca, per mi, és el mar, preciós, d'un color blau com el cel però amb un toc cristal·lí que el fa meravellós. 
Flotant a sobre l'aigua hi ha uns vaixells de vela amarrats a la costa . Just on trenquen les onades. Allà hi ha unes persones amb banyador gaudint d’aquest gran paisatge i ambient. 
També es veu una sorra fina, fina, molt fina, de color blanc com la neu, preciosa i suau. Al damunt hi ha unes herbes de color verd que li donen un toc més natural a la platja.
De fons, es poden apreciar unes muntanyes que estarien quasi a l’aigua, de color verds molts vius i marrons també. El cel és obert, sense núvols i avui és un dia perfecte, d’un color blau molt bonic.
I aquest és el meu paisatge preferit, una platja de Galícia.

Noa Brezmes 1 ESO A

dijous, 5 de juliol del 2018

Jo (també) tinc un somni


El futbol femení és considerat inferior per l'únic fet que el juguen dones en comptes d'homes.

Els pressuposts no són equitatius, ja que els dels homes són desorbitats, mentre que els de les dones en comparació són ridículs.
A la 1a divisió masculina el salari mínim és de 155.000 €, el de les dones és de 753 €. Per exemple, la selecció masculina de Dinamarca es va abaixar el sou, ja que considerava que no era just cobrar més que les dones per fer el mateix treball que elles.
Una altra diferència és la copa del rei, quan la copa del rei la va guanyar el Barça masculí van cobrar un milió d'euros i les dones van guanyar la mateixa copa, i en canvi no van cobrar cap premi en metàl·lic.
Una altra diferència es troba a la premsa, quan el Barça masculí va guanyar la copa del rei va sortir a la portada dels principals diaris, en canvi quan la va guanyar el femení, era una notícia més als diaris nacionals o locals, i l'única diferència entre els dos equips és el gènere.
Una diferència molt criticada per tots els que segueixen el futbol femení va ser que la reina no anés a la final de la copa de la reina, mentre que el rei sí que va a la final masculina.

Els partits de la copa del rei els donen en canals que tothom pot tenir, ja que es considera que es un interès comú, mentre que el de les dones els donen en canals de pagament, que una altra vegada l'única diferència és el gènere.

A part de totes aquestes dificultats moltes vegades han d'aguantar tot tipus d'insults com «aneu a ballar» o «marxeu a la cuina».
Moltes vegades els insults arriben a tal punt que molts partits s'han de suspendre per insults des de la grada. Fa un temps un partit en el qual jugaven el Lloretenc contra el Masnou es va haver de suspendre per insults cap a les noies que estaven jugant.
Fa dos dies un jugador de futbol de la lliga Alemanya li va dir a una dona, que era l'àrbitre i el va expulsar, abans de marxar del camp li va dir: «El teu lloc està a la cuina i no a un partit de futbol»
Una dada que molt poques persones saben és que a les olimpíades de Río de 2016 Espanya va guanyar 17 medalles, de les quals 9 eren de les dones i 8 dels homes, de les dones hi havia més d'or i plata i dels homes més de la meitat eren de bronze.
El meu somni seria que tant els homes com les dones comptessin amb els mateixos recursos per fer aquell esport que els agrada i poder desenvolupar-lo.


Martina Brun
1r d'ESO 

dimarts, 12 de juny del 2018

Jo (també) tinc un somni

Em pregunto per què, per què el món es així, per què hem fet que sigui així.
Em pregunto per què, per què jo he de ser pitjor per una cosa que no he triat ser.
Jo tinc un somni, un somni que no estem lluny d’aconseguir, però tampoc molt a prop.
Vull lluitar per a que pugui viure tranquil·la, sense anar sola per algun carreró a les 20:00 o a les 21:00 o a qualsevol hora i veure un home amb «mala pinta» i començar a caminar més ràpid o a córrer o a buscar més gent per pensar que em pot raptar o violar, sí, i pensareu que és una exageració, però moltes dones se senten així i jo tinc clar que si un home veu a una dona amb «mala pinta» això no és el primer que se li passa pel cap.

Jo tinc un somni.
El somni de no sentir a parlar mai més d’un home pegant, amenaçant o maltractant una dona.
Potser pensareu que soc una pesada amb aquest tema, però no m’ho puc callar, perquè sens dubte, jo no vull viure la resta de la meva vida atemorida pel que em pugui passar relacionat amb aquest tema.

I ja no es tracta només dels drets de les dones o de violència de gènere, sinó de l’educació.
L’educació és molt important en aquest tema perquè no podem educar una nena advertint-la que vagi amb cura a les discoteques, que pel carrer no contesti a ningú per si la rapten, que sempre vagi amb cura en conèixer un home i s’hi fixi amb el seu caràcter.... L'única forma d’abolir tot això és educant els nens a que això que veuen que passa, no pot passar, que no s’ha de fer.
I direu, però si això ja es fa! Però, ara jo us pregunto noies de la classe, veritat que algun cop en la vostra vida heu sentit alguna de les qüestions que he comentat? Sí oi?
Jo tinc un somni, el somni que a les meves futures filles, NO els hagi de dir això.

Jo tinc un somni.
El somni que si una dona o mare pateix violència de genere, pugui anar a denunciar sense que només la jutgin per coses de seny.
Si ell t’ha fet mal, clar, tu no et pots defensar perquè també es violència de gènere.
Va home, va!

Somio que algun dia puguem anar soles pel carrer
Somio que algun dia no es vegin més dones maltractades o violades als informatius i notícies varies.
Somio que algun dia es vegin nens educats de diferent manera.
Somio que algun dia no hi hagi ningú escrivint el que escric jo ara mateix
I sobretot, somio que passi d’aquí a poc temps.

Ariadna Tomàs 
1r d'ESO



diumenge, 10 de juny del 2018

Jo (també) tinc un somni



Avui, vull posar de manifest un fet que porta anys amb nosaltres i pel qual no hem lluitat suficientment com per què s’hagi solucionat del tot.
Vull posar de manifest que tots aquests anys de discriminació i tots aquests anys de manifestacions per la diferencia entre els homes i les dones no ha sigut suficients.

Perquè avui en dia encara hi ha moltes manifestacions per la situació de la dona.


Avui en dia, encara hi ha oficis en que els homes tenen un sou més elevat que les dones.
Avui en dia, encara hi ha gent que pensen que les dones són inferiors.
Avui en dia, encara hi ha moltes violacions a les dones; varies són adultes, altres són adolescents de la nostra edat i també nenes més petites.
Avui en dia, hi ha molts anuncis sexistes, masclites, discriminatoris....en què la majoria les dones estan mal vistes o es veu o tracta com un objecte sexual.
Avui en dia, hi ha moltes denuncies als mossos per les violacions.
Avui en dia, també hi ha cançons que utilitzen a la dona com objecte sexual.

Tot i aquestes injustícies, la dona ha recorregut un gran camí en el qual ha canviat moltes coses. Ha canviat el fet de que les dones tenen una situació laboral una mica millor.
Ha canviat el fet que les dones s’han fet escoltar i han manifestat tot pel que han passat.
Ha canviat el fet que cada dia més persones s’hagin unit a la causa feminista.
Ha canviat el fet que les dones ara poden jugar a esports com el futbol o el bàsquet els quals fa temps eren considerats només per els homes.

Però jo tinc una esperança.


Jo tinc l’esperança que puguem fer reflexionar a aquesta gent que encara pensa malament de les dones.
Jo tinc l’esperança de que parem totes aquestes violacions.
Jo tinc l’esperança de que algun dia totes aquestes injustícies se solucionin.
Jo tinc l’esperança de que algun dia visquem en un món millor.

Núria Lizaur
1r d’ESO


diumenge, 30 d’abril del 2017

1 ESO B. POESIA: ACCÈSSIT

Si pogués volar

Si pogués volar
tots els cels solcaria
i fins als estels aniria,
m’allunyaria de tot
i descansaria.

Si pogués volar,
recercaria pels cels
la llibertat estimada,
molts somnis tindria
i amb els núvols jugaria.

Si pogués volar
en els accidents
molta gent salvaria
i tothom m’ho agrairia,
podria ser un súper heroi!

Si pogués volar
visitaria tots els països
des del cel llunyà.
Seria rica en cultura
i les millors fotografies obtindria.

Si pogués volar...
ho canviaria tot
per poder volar.
Ah... podria fer mil coses
només si pogués volar

Carla Payés

1 ESO B. POESIA: 2n PREMI

Bosc d'estiu

Mentre el vent trenca les punxes de roses negres en un bosc sense arbres.
Cendra. Cendra, omple el cor d’un dia negre com la nit
d’una flama d’un estiu.
El bosc vesteix de negre.
Un vidre a la seva pell ha mort la seva ànima

Guillem González

1 ESO B POESIA: 1r PREMI

El videojoc de la vida

LEVEL 1: Benvingut nou jugador!
LEVEL 10: Felicitats, has pujat de nivell!
LEVEL 20: Has desbloquejat, “UNIVERSITAT”.
LEVEL 30: Camí desbloquejat, “FEINA”.
LEVEL 40: Nova missió “TENIR FILLS”.
LEVEL 50: Unes “FACTURES AGRESSIVES” et bloquegen el camí.
LEVEL 60: Has perdut seixanta punts d'experiència.
LEVEL 70: Nova missió, tenir cura d'uns “NÉTS SALVATGES”.
LEVEL 80: Perds al teu/teva company/a d'aventures.
LEVEL 90: ALERTA! Nivell baix de vida.
LEVEL100: GAME OVER
Tornar a començar?
                


Sara Estorch