Relat amb frases fetes I

Després de que el meu fill obrís els ulls a la llum em van dir que se'l havien d'emportar, el meu marit enfadat, va ficar el nas on no li tocava i els metges van fer-la petar amb ell, però ell hi anava ficant cullerada fins que els metges van perdre els papers i li van cantar les quaranta. Al final van guanyar ells. Jo, en canvi, estava intentant trencar el gel tota la estona però el meu marit a vegades era un tros d'ase. Ell cada vegada estava més tocat de l'ala, i no en el mal sentit, sinó preocupat d'on se l'havien emportat. Jo intentava calmar-lo però feia com si sentís ploure. Al final quan ell ja estava que s'enfilava per les parets van venir els metges i ell els estava a punt d'estirar de les orelles. Quan ells van treure la bandera blanca i ens ho van explicar tot i van agafar la paella pel mànec. Al final em van tornar el meu preciós fill i se'm van fer papallones a l'estomac. Me l'estimava molt el meu marit, ell ara estava ballant amb un peu. Quan vam sortir encara estàvem deixant-los com un drap brut. Al arribar a casa els dos ens vam posar les botes. Havíem passat tot el dia a l'hospital i teníem gana, però el meu marit em va posar pals a les rodes i no vaig poder seguir. Ell era el que tallava el bacallà, la veritat es que sempre l'obeïa perquè ell m'ajudava molt a lligar caps quant ho necessitava. Nosaltres érem de sang blava així que mai havíem estat amb l'aigua fins al coll. El nostre fill anava creixent i anava aprenent però era un que no tocava de peus a terra. Sempre venia de l'hort, tothom li deia que algun dia que anés distret li aixecarien la camisa. El seu caràcter li anava com anell al dit. Ell mai tocava la pera i sempre estava a la lluna, tot i que tenia memòria de peix. Educar-lo va ser bufar i fer ampolles.

                                                                Carla Gironella 1 ESO A