PROSA ST.JORDI 2016- 1R PREMI- 1r ESO B

Fugida

- Correu! - No veig la meva mare i comencem a córrer. No entenc el que està passant, vull sortir d'aquest malson i tornar amb la meva família. Em sento sola, només tinc en Leo i tot i que hi ha molta gent intentant-me ajudar, no em sento gens segura. M'aferro al record de quan estàvem tots junts a casa el dia que la meva vida va canviar, d'això ja fa mesos...

- Bon dia Sarah.- Diu la mare fent-me un petó a la galta.

- Hola mama!- Somric contenta, avui no hi ha cole perquè és dissabte i els dissabtes els quatre fem alguna cosa molt divertida junts.

- Avui anirem a la muntanya que t'agrada tant, Sarah.

Assenteixo i corrents vaig a despertar al meu germanet a l'habitació del costat.

- Leo, Leo, desperta't que és dissabte! - Li dic estirant-me al seu llit i fent-li un sonor petó a la galta.

- Hola Sarah.- Em diu abraçant-me com si fos un peluix.

Esmorzem, ens vestim i anem cap al cotxe per anar a la muntanya.

- Per què li costa tant arrancar aquest trasto? - diu el pare.

- Tranquil Isra, aquest cotxe va la mar de bé tenint en compte els anys que té.- La mare sempre està veient la part positiva de tot, com m'agradaria ser com ella...

Portem més de mitja hora parats en un embús. Tota la carretera, fins on arribo a veure, està plena de cotxes i el pare s'està començant a impacientar.

- Mama, què ha passat aquí?- Pregunto alarmant-me.

- Segurament hi ha hagut algun accident i per això hi ha tant de tràfic.

- Sí, però per què hi ha soldats?

Els pares van mirar el comboi de soldats amb cara de confusió. Em vaig fixar que hi havia molta gent ferida en lliteres anant cap a les ambulàncies. No sé per quin motiu, però jo no tenia la sensació que això hagués estat un simple accident de tràfic.

- No podrem anar a la muntanya, carinyo.- Crec que el pare va reparar en la cara d'en Leo i la meva de tristesa perquè ens va donar la mà a tots dos i ens va dir:

- Hem d'anar a casa perquè la carretera que ens condueix fins la muntanya està tallada, però anirem a casa i farem alguna cosa divertida, ja ho veureu.- Ens va dir animant-nos.

Mentre tornàvem a casa vam sentir una gran explosió.

Fotografia d'Aleix Oriol Vergés

Vaig plorar, no ho vaig poder evitar. No trobava cap paraula per descriure el què estava veient i el que sentia. Això era massa per mi. El meu germanet també es va posar a plorar al meu costat. Vam anar cap al lloc on feia un parell d'hores estava la nostra casa, la botiga de teixits de la mare, el nostre poble... De tot això ara només quedaven runes. Ho havíem perdut tot.

La mare ens va abraçar i va començar a plorar silenciosament, odiava veure-la així, però crec que jo estava igual de malament. Un veí va dir que havien estat els russos els
que havien bombardejat el poble.

- Per què, per què volen que patim? No sé que volen aconseguir. Què els hi hem fet? Per què ens fan mal?- Vaig preguntar tot això molt ràpid i amb llàgrimes als ulls.

Un altre veí es va apropar on estàvem i ens va dir que si volíem seguir vius hauríem d'anar-nos a un altre lloc molt més segur i també molt més lluny. Ens va dir que ell marxava i que el podíem seguir amb el cotxe.

Vam conduir tota la tarda, vespre i nit. Fins arribar, sense haver menjat res, al que em va semblar que era el lloc on estaríem més segurs. Allà hi havia moltíssimes persones. Unes quantes semblava que organitzaven aquell lloc. El meu pare va oferir-se a ajudar-les i es va quedar amb elles preparant menjar i ideant cap on aniríem el dia següent. La mare no es va separar de nosaltres ni un moment.

Vam dormir en tendes de campanya fetes amb llençols i pals. Em va despertar la mare, com sempre i, per un moment, vaig creure que tot havia estat un malson i que em trobava a casa meva, fins que em vaig fixar en la gent del meu voltant i on ens trobàvem.

Per esmorzar, un tros de pa i un got de llet de cabra i vam marxar del campament caminant, ja no teníem benzina pel cotxe. En Leo anava de la meva mà tota l'estona, i me l'agafava molt fort, com si tingués por de que ens separéssim.

Vam caminar molt, i aquell dia no vam poder menjar gairebé res. A la nit vam parar tots a descansar en un camp, prop d'unes vies de tren.

Portàvem un mes fent cada dia la mateixa rutina i ens estàvem quedant sense menjar.

- Estem a punt d'arribar al lloc on estarem segurs, a Kilis, una ciutat de Turquia, però primer hem que passar la frontera. Això és perillós, però si ens ajudem els uns als altres ho aconseguirem. - Va dir un dels homes que dirigien el grup.

Tots vam assentir i vam anar a dormir. Aquella nit feia molt de fred.

Els nens passaríem els primers, després les mares i els ancians i per últim els pares. Per passar la frontera havíem d'escalar una mena de mur. Érem moltíssimes persones, per això, si hi volíem passar tots, havíem d'anar ràpid. En qualsevol moment podrien aturar-nos els policies de Turquia. No sabíem si ens acceptarien al seu país. Esperàvem que sí, però per si de cas calia anar el més ràpid possible.

Primer van passar la tanca deu homes, així ells ajudarien als altres a passar-la. Després les nostres mares ens van ajudar a pujar fins el mur i els homes ens van ajudar a baixar. Darrere nostre, les dones embarassades i els ancians. Quan les mares estaven pujant pel mur ens van començar a disparar. Ni la mare ni el pare van passar el mur. Els homes que havien passat amb nosaltres ens van amagar entre matolls. Vaig sentir crits i trets a l'altre costat, i vam marxar corrents.

Ja estem, finalment a la ciutat de Kilis a Turquia. Aquesta nit la passarem dormint al carrer i al dia següent caminarem fins al mar que ens conduirà a una illa de Grècia, a Europa. Allà ja estarem salvats. Trobo a faltar als meus pares. Em pregunto qui sóc i perquè a nosaltres ens passa això. Hem trobat a un grup de persones que ens han deixat llanxes inflables.

- Si voleu anar fins a Europa ens haureu de pagar. - Ens va dir l'home de les barques.

- Però ens quedarem sense res!- Es queixa en Karl, un home del grup.

- Vosaltres decidiu, o us quedeu aquí ferits i mig morint-vos o pugeu a les barques...

Karima, un dona embarassada paga per nosaltres. Ens compten en veu alta i ens van repartint. Les llanxes són per portar unes vint persones, però hem de pujar més de cinquanta persones a cada llanxa. Hi ha moltes onades i ens costa avançar.

El salvavides està mullat, com la roba. Tinc molt fred. Quan hem vist la costa tots ens hem posat molt nerviosos. Tots han volgut sortir al mateix temps, per poc ens trepitgen al Leo i a mi! Penso en el que diria la meva mare, «Hem de tenir esperança, nosaltres mai ens rendirem fins tenir una vida millor».

Tenim molta gana. Ens quedem adormits. Ens despertem en una mena d'hospital. Hem arribat aquí gràcies a un grup de persones que han dit que són d'una ONG, jo no sé què vol dir això. Portem dies en aquest centre. Però falta el més important: els nostres pares. Trobo a faltar les queixes del pare, l'optimisme de la mare. Quan el pare i jo jugàvem dins el seu llit, el despertar de la mare... Ploro, no ho puc evitar.

Al cap de molts dies, un matí, em diuen que baixi al pis de baix, també hi ha en Leo. El miro i veig que està abraçant a algú.

- Papa!- Crido com una boja. Corro cap a ell i començo a plorar entre els seus braços.

- Pensava que no et tornaria a veure.- dic plorant novament. - Papa, i la mama? - Pel meu cap passen coses horroroses del què li pot haver passat. Espero que estigui bé.

Passant per la porta veig a la mare amb un parell de crosses, però per la resta la veig igual que sempre. Corro cap a ella i li faig una abraçada i un petó molt gros.

- Sabia que et tornaria a veure. - Em diu somrient d'orella a orella.

- Tu sempre tant optimista...- Li responc somrient també.

Vénen el pare i el Leo i se sumen a l'abraçada. Tots plorem, però aquesta vegada és 

d'alegria. Per fi crec que tornaré a ser feliç.

                                                                                              Càrol Tomé. 1r d'ESO B